lamevament

Sí, t'espio.

Sembla com si la llum fes pampallugues, com si baixés aquesta tensió momentàniament fruit d'una petita fuita. Però torna, i se'n torna a anar varies vegades. Plou. Bufa una lleugera brisa primaverenca que anuncia una fresca rosada. És tard i el terra és ple de cigarrets acabats. La cama dreta comença a entumir-se cansada d'estar tota sola aguantant el pes mentre el peu esquerra descansa tranquil·lament recolzat sobre la paret. La humitat creix i amb ella el perill d'un refredat, o una galipàndria, o potser quelcom de pitjor. El tap tap de les gotes xocant amb les espatlles marca el ritme de les calades i s'acompanya del nerviosisme que traspua a través del peu esquerra.
L'objectiu és ben clar. S'apaga la llum com un rellotge sense piles. S'obra la primera finestra i apareix el rínxol desitjat. Tots dos peus a  terra. Parar de fumar. Set segons de baf alegre i ja és hora de marxar.

Ja només falten vint-i-tres hores, cinquanta-nou minuts i tres segons per demà.