lamevament

Em porta al límit, al límit de l’ésser. Potser ignorant com n’arriba a ser d’estripador per mi veure en els ulls dels altres el patiment i la pena. S’enfila en un espiral salvatge d’emoció i em transporta, com qui esta de viatge, dins una espècie de cova. Una cova on la música pren una altra dimensió i on l’harmonia matemàtica entra en conjunció amb el sentiment. Una cova on només hi som nosaltres dos. Sí, hi ha una espècie de boirina borrosa al voltant que em diu que no estem realment sols, però l’ignoro. De cop, un descans. Però ella no descansa, l’amor que sent li ho impedeix, i mentre s’ensaliva la seca boca s’emociona observant l’expressió d’aquest amor a través dels altres. Tremola, qui sap si de nervis, d’esforç o de passió, però ho dissimula. Aquesta vibració no encaixa amb la música, l’accelera, i per un instant sembla incapaç de contenir-la però ho fa i llavors exploto. És la reconducció d’allò que fuig del seu lloc. Exploto perquè és ....... No deixa que res ni ningú l’aparti d’allò que esta transmetent, del missatge que té dins. Hi ha infinitat de mirades: mirades buides, mirades de satisfacció, mirades de realització, mirades de felicitat, mirades de patiment,... Però les seves son mirades d’amor, d’amor per allò que esta duent a terme i que forma tant part del seu ésser com el seu ésser mateix.

I s’acosta amb confiança, dedicant un gest precís i una mirada tàcita.

Però no és per mi, és per ella.

I moro d’enveja...