Silenci

Si et marxa l'àngel i no saps si vols que es quedi o no...
Si sents com tremolen les baules de la porta gran i creus que no hi ha puntals...
Si mires a terra i tot és trencat...

No intentis desaparèixer
caminant com un gat,
no utilitzis cortines de fum
ni capes d'invisibilitat,

mira'l als ulls i busca-hi la veritat.

Em porta al límit, al límit de l’ésser. Potser ignorant com n’arriba a ser d’estripador per mi veure en els ulls dels altres el patiment i la pena. S’enfila en un espiral salvatge d’emoció i em transporta, com qui esta de viatge, dins una espècie de cova. Una cova on la música pren una altra dimensió i on l’harmonia matemàtica entra en conjunció amb el sentiment. Una cova on només hi som nosaltres dos. Sí, hi ha una espècie de boirina borrosa al voltant que em diu que no estem realment sols, però l’ignoro. De cop, un descans. Però ella no descansa, l’amor que sent li ho impedeix, i mentre s’ensaliva la seca boca s’emociona observant l’expressió d’aquest amor a través dels altres. Tremola, qui sap si de nervis, d’esforç o de passió, però ho dissimula. Aquesta vibració no encaixa amb la música, l’accelera, i per un instant sembla incapaç de contenir-la però ho fa i llavors exploto. És la reconducció d’allò que fuig del seu lloc. Exploto perquè és ....... No deixa que res ni ningú l’aparti d’allò que esta transmetent, del missatge que té dins. Hi ha infinitat de mirades: mirades buides, mirades de satisfacció, mirades de realització, mirades de felicitat, mirades de patiment,... Però les seves son mirades d’amor, d’amor per allò que esta duent a terme i que forma tant part del seu ésser com el seu ésser mateix.

I s’acosta amb confiança, dedicant un gest precís i una mirada tàcita.

Però no és per mi, és per ella.

I moro d’enveja...

et on prend le français...

et on prend le français
pour nous dire des bêtises
paroles que t'embraçe
quand tu finis de les dire

mais aprés ce long temps
de ne le faire servir
maintenant je souffre
mon français s'a plis

je t'envie, jolie fleur de lys
et je t'admire, lumière de ma nuit
avec tes paroles et tes caresses
tu fait de moi, quelqu'un hereux

O

Uno se puede volver loco
sabio, fino, libre y cojo.
Pero cuándo todo esta en remojo
llega alguien del reposo.

Buscando fuera, donde todo es lodo,
la supervivéncia del más tosco.
Hasta que gritan flojo
estoy a tu lado, tonto.

Estuari

Sembla que finalment ja som a la desenvocadura d'aquest llarg riu

i alguna cosa ens segueix unin. 

L'aigua és profunda i la zona ample, les marees oscil·len més que de costum.

Les possibilitats infinites, el risc extrem.

Ens envolten platges de sorra, sorra de rellotges de sorra, sorra de pols d'estrelles, sorra de roques milenàries...

Quan tinc davant el paper en blanc no tinc ni idea del que vull escriure. Sempre passa igual. A vegades és una paraula espontània, a vegades una imatge xocant, o a vegades només un pensament errant. Simplement hi ha un principi, un principi vinculant. Vinculant perquè d'allà comença tota la rajera i, evidentment, és la peça que més influeix en el que serà el desenvolupament general. El que estic fent ara, per exemple, és un dels casos més habituals, el que passa és que mai ho havia plantejat d'aquesta manera.
Veus, ara ja he fet un punt a part i la cosa es complica. Com que se suposa que hi ha d'haver un gir substancial, ara resulta que m'hauré d'empescar com continua això. Si no ho fes, la cosa podria acabar perfectament aquí, i aquestes serien les esqüetes quatre ratlles de sempre. No obstant, aquesta vegada he decidit continuar, perquè crec que continuar és l'única opció que els humans hauriem de contemplar al llarg de la nostra vida. No ho sé, però n'estic convençut.
Com podeu (pots) veure, estic abusant descaradament de les tatxadures. No ho havia fet mai, és cert, però és divertit, i he pensat que podria ser un recurs interessant per donar-li un aire més real al text, és a dir, pot ajudar a enfatitzar o a generar certes entonacions que d'altra manera serien gairebé impossibles de representar...
Dit això, i tornant al tema de continuar, simplement dues coses:

U, tots tenim una història escrita. Tot ha estat decidit prèviament i els nostres actes l'única cosa que fan és anar obrint camí per la via marcada. La via és invisible, evidentment, i això és el que fot més nerviós a la gent. Però si un tren té un bon manteniment, és sòlid, i no mira enrera, dificilment descarrila. També és veritat que el fet que tot ja estigui premeditat pot portar a pensar que no som amos del nostre futur. Bé, això no és del tot cert.

Dos, quan hem de prendre una decisió sempre contemplem varies possibilitats i fem balanç sobre els avantatges i els inconvenients de cadascuna, tenint en compte els desitjos més profunds del nostre cor i la raò alhora. Aquests instants de la nostra vida són els instants on ens convertim en la versió més pura del nostra ésser. Evidentment que la decisió ja ha estat presa amb anterioritat, evidentment que la via és la que és, però el moment de triar és nostre i no ens el pot treure ningú. Ara bé, com que ja se sap que peti qui peti la decisió ja esta presa, tampoc cal estar-se massa temps pensant. Vull dir, dacord que el moment és dolç, i que és quan som més humans i bla bla bla bla, però per culpa d'això, precisament, per culpa d'entrar en un estat d'individualitat màxima, on cor i ment treballen més junts enceten lluites a mort, és realment perillós romandre-hi massa temps, ja que descuidem tot el que ens envolta, ens estanquem, i ens oblidem del propòsit principal pel qual haviem entrat en aquest estat: continuar.



Uala! Això si que no m'ho esperava! Jajajajaja
Sembla mentida com n'és de fàcil divagar de la vida quan no tens ningú que t'estigui escoltant

fuufufufufuufufufufufufuufufufu
clic
...
...
...
...
res...

(tic tac tic tA)
clic
...
...
...
...
res...


semblo tonto (a vegades) i sembla que m'agradi semblar-ho (a vegades)