Quan tinc davant el paper
en blanc no tinc
ni idea del que vull escriure. Sempre passa igual. A vegades és una paraula espontània, a vegades una imatge xocant, o a vegades només un pensament errant. Simplement hi ha un principi, un principi vinculant. Vinculant perquè d'allà comença tota la rajera i, evidentment, és la peça que més influeix en el que serà el desenvolupament general. El que estic fent ara, per exemple, és un dels casos més habituals, el que passa és que
mai ho havia plantejat d'aquesta manera.
Veus, ara ja he fet un punt a part i la cosa es complica. Com que se suposa que hi ha d'haver un gir substancial, ara resulta que m'hauré d'empescar com continua això. Si no ho fes, la cosa podria acabar perfectament aquí, i aquestes serien les esqüetes quatre ratlles de sempre. No obstant, aquesta vegada he decidit continuar, perquè crec que continuar és l'única opció que els
humans hauriem de contemplar al llarg de la nostra vida. No ho sé, però n'estic
convençut.
Com
podeu (pots) veure, estic abusant descaradament de les
tatxadures. No ho havia fet mai, és cert, però és divertit, i he pensat que podria ser un recurs interessant per donar-li un aire més
real al text, és a dir, pot ajudar a enfatitzar o a generar certes entonacions que d'altra manera serien gairebé impossibles de representar...
Dit això, i tornant al tema de
continuar, simplement dues coses:
U, tots tenim una història escrita. Tot ha estat decidit prèviament i els nostres actes l'única cosa que fan és anar obrint camí per la via marcada. La via és invisible, evidentment, i això és el que fot més nerviós a la
gent. Però si un tren té un bon manteniment, és sòlid, i no mira enrera, dificilment descarrila. També és veritat que el fet que tot ja estigui premeditat pot portar a pensar que no som amos del nostre futur. Bé, això
no és del tot cert.
Dos, quan hem de prendre una decisió sempre contemplem varies possibilitats i fem balanç sobre els avantatges i els inconvenients de cadascuna, tenint en compte els desitjos més profunds del nostre cor i la raò alhora. Aquests instants de la nostra vida són els instants on ens convertim en la versió més pura del nostra ésser. Evidentment que la decisió ja ha estat presa amb anterioritat, evidentment que la via és la que és, però el moment de triar és nostre i no ens el pot treure ningú. Ara bé, com que ja
se sap que peti qui peti la decisió ja esta presa, tampoc cal estar-se massa temps pensant. Vull dir, dacord que el moment és dolç, i que és quan som més humans i bla bla bla bla, però per culpa d'això, precisament, per culpa d'entrar en un estat d'individualitat màxima, on cor i ment treballen més junts enceten lluites a mort, és realment perillós romandre-hi massa temps, ja que descuidem tot el que ens envolta, ens estanquem, i ens oblidem del propòsit principal pel qual haviem entrat en aquest estat:
continuar.
Uala! Això si que no m'ho esperava! Jajajajaja
Sembla mentida com n'és de fàcil divagar de la vida quan
no tens ningú que t'estigui escoltant
6 comentaris:
Doncs jo no hi estic del tot dacord, crec que al final, tot el que hem viscut serà el que hem fet nosaltres, el nostre jo i les circumstàncies. El que si que penso és que el que sí que està establert és el camí i els marges, que en la societat en què vivim és molt difícil no seguir. Sembla que un cop has nascut ja t'imposin que has de créixer en el sentit de 1. Jugar amb joguines, 2. Començar a canviar les joguines per llibres pero sense fer massa coses d'adults, no fos cas, perquè encara som massa nens, 3. Moment d'anar a l'institut, vinga va, que et deixarem una mica de llibertat perquè comencis a veure què és el que (us) et comença a agradar però no pots divagar gaire, tot segueix estan bastant establert, 4. Prepara't perquè no s'acaba aquí la cosa, un cop en surtis has d'anar cap a cicles o la universitat (si el panorama ho permet), i després... Tranquils tots, que el camí i els marges no s'acaben.
El fet, però, és que pots triar no seguir aquest camí i saltar els marges. No tot està ben vist, no tot et portarà el futur que desitges (o desitgen) però la opció hi és i, crec jo, que està a les teves mans fer-la servir o no. Depenent de l'entorn que ens envolta serem més propers a fer unes coses o altres, sí. Però, els humans, per definició, tenim inquietuds i està molt mort aquell que no les escolta. I quan són molt fortes... quina és la força que ens prohibeix no seguir-les? Tot és a els nostres mans, s'ha de tenir l'enginy per trobar el com i el quan adequats.
I think...
Em sembla que no m'he explicat prou bé (coses d'escriure de manera improvitzada a altes hores de la matinada)
Quan em referia a aquest camí (aquesta via preestablerta i innegociable) no em referia al camí que marquen la societat de cànons on vivim. Per mi cada via és diferent a la resta i segurament moltes d'aquestes vies no corresponen amb el que la societat més canònica espera. Hi ha gent que decideix desafiar allò que és "normal" i es pensa que ho esta desafiant perquè li ve de gust (i de fet és així), però resulta que esta prenent aquesta decisió perquè la seva via va en aquella direcció (alexander supertramp). Ell esta seguint la via que li han marcat abans, amb la convicció (o no) de que és el que li toca.
Per tant doncs, no val la pena preocupar-se massa per res. Algú (no sabrem mai qui) esta al darrera de tota la planificació i ha considerat totes les decisions que prendràs al llarg de la teva vida per fabricar-te la teva via personalitzada. No obstant, el molt fill/a de puta ha decidit que la via serà invisible (potser millor així). És per això que penso que no s'ha de tenir por de res, perquè no serveix de res. La via esta allà i és la que és, però és invisible. No sabem quan i on morirem. L'únic que podem (hem) de fer és viure i anar tirant entre els dos rails, tranquils de que en cap moment descarrilarem.
Tot esta escrit i no sabem de què va el conte. Hauriem d'intentar viure línia rere línia i anar descobrint els capítols mirant enrere i recapitulant. És poc probable encertar què passarà al proper capítol, però tinguent una mica en compte els darrers potser podem entreveure algun bocí del que ens pot ocòrrer (això suposant que la història és coherent i no hi ha cap gir inesperat)
El tema és profund, tenim conversa per hores i hores aquí... :)
Si, si que t'havia entès. I a això em referia, jo no crec que hi hagi ningú darrere les nostres vides. I sí; podem descarrilar si sens escapen massa coses de les mans. Crec que hi ha alguna mena de força que ens envolta a tots i a tot moment i que condiciona certs aspectes, però que de les nostres vides i de les coses que fem (ja siguin cagades o èxits) en som nosaltres els amos (o això m'agradaria creure). No crec que els humans siguem tant importants per els éssers omnipotents com perquè dediquin el temps necessari per controlar les vides de tots i cada un. Som un caos complex, que si no sabem controlar ens consumirà, encara que vulguem o no. Al viure en línia i anar descobrint creem la nostra pròpia vida, no es pot establir alguna cosa que no ha passat. El que sí que podem fer és intuir-la o intentar induir-la però fins que passi no en tindrem la certesa... nu?
No et vull pas convenser, ni molt menys, però vaig a posar-te un exemple personal. Un dels molts que m'ha portat a pensar com penso.
En un viatge a Italia a final de 4t d'ESO, en Margall i en Congo, als quals acabava de conèixer aquell mateix any, no sé per quin set sous van decidir passar la major part del viatge amb els meus amics més propers i amb mi, que no pas amb els seus amics més propers. Resultat? Un any més tard neix Hot Penguins. Però i el quart membre de Hot Penguins? Doncs resulta que en Margall tenia un amic de primària que tocava la bateria. Molt bé. Li comentem a en Joan i ell ja tenia una proposta d'un altre grup, però no, va i tria la nostra.
Tot seguit, passant per alt el primer i el segon concert, anem al tercer. El tercer sorgeix d'una amistat d'en Margall, per tant sense ell al grup ara no seriem on som. Concert a Vilabertrant, amb Miau Miau i Dekrèpits (però això és el menys important). Quan acaba el concert dos nois ens volen entrevistar, en Cinto i en Pitu. Això que sembla perfectament normal, desencadenarà una cascada de coincidències sense les quals potser ja ho hauriem deixat.
En Pitu coneix a l'Isma, un dj de Girona que programa concerts, li parla de nosaltres. L'Isma en contracta per la seva sala. Coneixem en Capo (el qual encara no ha intervingut en tot això però estic convensudíssim de que el seu moment esta per arribar). Però el més important és que dos noiets de Girona venen al concert. Aquests dos noiets són l'Alvar i en Nil.
Ara fem un salt a la final de la Champions de l'any passat. En Congo va a Girona a veure-la, allà a la devesa en plan massiu. Doncs resulta que s'asseu al costat d'un tal Victor i un tal Jay. Els dos membres de "Bleed It". Intercanvien inquietuds i "keep in touch". A mig estiu en Jay ens proposa de tocar amb ells a Riuderenes, acceptem. Ells fallen i convidem a uns amics nostres.
Qui apareix en aquest concert? l'Alvar i en Nil, obviament. De l'Alvar i en Nil ens han sortit quatre bolos, dues entrevistes i dos grans amics. Tot perquè un dia va venir a veuren's en Pitu a Vilabertrant, on vam tocar gràcies a que en Margall coneix a l'Aina com si fos la seva germana petita i l'Aina estava ficada a l'Associació de Joves.
Em sembla que ho he fet massa llarg. Però també em sembla que és entretingut (en plan culebrón..)
Res, només volia exemplificar perquè penso com penso. Suposo que l'experiència pròpia m'ha portat a pensar així. No és l'únic cas on se m'han ajuntat un cúmul inmens de circumstàncies. No ho sé. Crec cegament en el destí. Crec que ja esta tot pactat. Com acabarà i quan acabarà. I no serveix de res estirar-se els cabells.
Quan algo no va com esperavem sempre dic el mateix: "No patiu, no era el moment. Potser no el serà mai el moment, qui sap, però no val la pena torturar-se, el que hem de fer és continuar"
Ja sé que no em vols convèncer :) Estic casi dacord amb tot el que has dit amb l'últim paràgraf però.
Tot i que, en el cas dels altres, tot el que m'has explicat, si que podria ser això que dius (ja que jo tampoc et vull convèncer) però el talent no tel presenta el destí, no creus que vosaltres també hi heu tingut a veure?
:)
Ara ja entrem en un altre tema.. i en aquest si que no puc posicionar-me perquè l'experiència m'ha brindat resultats oposats.
El talent és innat o és adquirible?
Sigui com sigui, quan dius que nosaltres hi hem tingut alguna cosa a veure, evidentment tens raò. Si la matèria prima no és bona ja pots intentar vendre-la amb la millor campanya publicitària del món que al final correrà la veu de que és una merda.
No obstant, hi hem tingut alguna cosa a veure perquè així ho ha volgut el destí. El destí va voler que amb 8 anys els meus pares m'apuntéssin a un campament de l'Iaeden on hi havia un "supermonitor" amb una guitarra que em va fer deixar el piano i començar a tocar la guitarra. El destí va voler que en Joan deixés de costat el violí per aprendre a tocar la bateria (wtf?). El destí va voler que jo un dia portés la guitarra a l'insti per no sé què de música i a en congo se li il·luminéssin els ulls i des d'aquell precís instant sabés que allò ell volia saber-ho fer.
No ho sé, hi he donat mil i una voltes, a la dutxa, al sofà, en somnis,... i per més voltes que hi dono sempre arribo a la mateixa conclusió: esta tot massa entrelligat, són masses casualitats perque siguin això, casualitats. Hi ha d'haver alguna cosa més potent darrera que fa que tot avanci...
Publica un comentari a l'entrada